10 cantants catalanes actuals que cal escoltar: pop, urbana, indie i música d’arrel

Posar cantants en una classificació és una activitat perillosa: sempre hi ha algú que trobarà a faltar la seva favorita, amb raó, i algú altre que discutirà què vol dir exactament “millor” com si fos un ple municipal especialment llarg. Més interessant que repartir medalles és observar qui està movent peces. Qui eixampla el públic de la música en català, qui li treu la pols als gèneres i qui és capaç de sonar recognoscible abans que la cançó arribi al segon estribillo.

Aquesta no és una llista de popularitat ni una rèplica de cap rànquing estatal. És una selecció editorial de deu artistes catalanes actives i amb univers propi, connectades de maneres molt diferents amb Catalunya, la seva llengua i una escena que ja fa temps que es nega a viure en un sol prestatge. Hi conviuen l’estadi i la sala petita, l’autotune i la tradició oral, la coreografia mil·limetrada i la cançó que sembla enregistrada a les quatre de la matinada després d’una conversa massa sincera.

Rosalía: la referència que ha canviat l’escala

Rosalía no necessita presentar-se, però sí que cal situar-la: és una de les artistes catalanes amb més impacte internacional de les últimes dècades. El seu valor no rau només en l’abast, sinó en la manera d’haver fet de la barreja una gramàtica pròpia. Flamenc, pop, producció electrònica, codis visuals d’alta intensitat i una atenció gairebé quirúrgica al detall conviuen en un projecte que ha alterat les expectatives del pop fet des d’aquí.

Escoltar-la amb interès és també entendre una lliçó d’ambició artística: els referents locals no són una gàbia de quota, sinó material combustible. Cada nou moviment seu genera soroll —de vegades literal— perquè treballa en una escala global sense renunciar a una identitat creativa molt marcada.

El pop que no demana permís: Aitana, Bad Gyal i Julieta

Hi ha tres maneres ben diferents de conquerir el pop contemporani, i aquestes tres artistes en donen una demostració prou eloqüent.

Aitana, de Barcelona a la primera línia estatal

Aitana ha consolidat una carrera de pop de gran format, amb una capacitat notable per convertir vulnerabilitat, ruptura i eufòria nocturna en cançons que circulen amb una facilitat sospitosa. La seva projecció opera principalment en castellà i dins el mercat estatal, però el seu recorregut il·lustra fins a quin punt Barcelona continua sent un punt de partida potent per a les noves estrelles de la indústria musical.

Bad Gyal, l’actitud com a instrument

Alba Farelo ha construït com a Bad Gyal una de les veus més influents de l’urbana peninsular. Dancehall, reggaeton, club i una manera molt particular de frasejar formen un univers que no necessita aixecar la veu per dominar l’habitació. El seu ús del català en els inicis no és una anècdota de currículum: forma part d’una trajectòria que va demostrar que un projecte nascut fora dels circuits convencionals podia convertir el llenguatge digital i de club en fenomen massiu.

Julieta, el pop de l’endemà

Julieta representa una generació que no veu contradicció entre fer pop accessible, escriure en català i vestir la cançó amb electrònica brillant. El seu repertori té nocturnitat, desig, fragilitat i aquell punt de dramatització que fa que enviar un missatge a qui no toca sembli una decisió estètica. La seva força és haver trobat un llenguatge pop contemporani que sona proper sense caure en la còpia de fórmules importades.

Mushkaa i Suu: dues maneres d’explicar-se sense demanar disculpes

Mushkaa ha entrat amb força en el terreny urbà amb una veu greu, una actitud frontal i l’habilitat d’escriure des de codis generacionals sense convertir-se en un anunci de roba amb beat. El català hi apareix amb naturalitat, com la llengua d’un paisatge emocional i social concret, mentre les col·laboracions i les sonoritats la situen en una conversa molt més àmplia.

Suu, en canvi, parteix d’una proximitat més acústica i de la cançó pop d’autora. Té la capacitat poc espectacular —i per això valuosa— de fer que una melodia senzilla i una frase ben posada aguantin el pes de la cançó. El seu directe és un bon lloc per comprovar que intimitat no és sinònim de petit format: de vegades una guitarra i una bona veu tenen més feina feta que un camió de confeti.

Indie amb arrels: Maria Jaume, Sandra Monfort i Maria Arnal

En aquest territori no hi ha una sola etiqueta possible. Hi ha artistes que estiren el fil de la tradició per portar-lo a llocs inesperats, i altres que treballen l’emoció amb una delicadesa que no té res de tova.

• Maria Jaume ha anat definint una escriptura personal, amb sensibilitat mallorquina, observació quotidiana i una manera d’entrar al pop sense fer soroll innecessari. Les seves cançons tenen espai: no corren per arribar abans que l’oient.
• Sandra Monfort és una de les figures més estimulants per entendre com la música d’arrel valenciana pot dialogar amb l’electrònica, la distorsió i l’experimentació. El seu projecte no tracta la tradició com una peça de museu, sinó com una criatura viva que pot portar botes, sintetitzadors i mala llet.
• Maria Arnal ha convertit la investigació vocal i la memòria sonora en una proposta radicalment contemporània. La seva obra convida a escoltar amb més atenció: no només què diu una cançó, sinó d’on surt una veu, què arrossega i com pot transformar-se amb la tecnologia.

Rigoberta Bandini i Clara Peya: personalitat abans que fórmula

Rigoberta Bandini, alter ego de Paula Ribó, ha fet del pop una eina per parlar de maternitat, pressió estètica, desig, contradiccions adultes i tota aquella zona incòmoda que sovint es resol amb un emoticona. La seva aportació és haver convertit idees que podrien quedar en eslògan en cançons expansives, iròniques i memorables.

Clara Peya ocupa un espai singular entre el piano, la composició, el teatre i la cançó. El seu treball defuig l’autopista del pop convencional, però això no el fa hermètic: hi ha pulsió, discurs i risc. És una autora imprescindible per a qui busqui projectes que no separen música i posicionament vital amb una línia discontínua.

Una escena que parla diverses llengües i no es deixa reduir

Aquestes deu trajectòries no comparteixen una fórmula, i aquesta és precisament la gràcia. Algunes treballen sobretot en català; d’altres es mouen majoritàriament en castellà o alternen llengües segons el projecte. Algunes tenen una maquinària industrial al darrere; d’altres han crescut des de circuits independents. Mesurar-les amb el mateix regle seria com comparar una calçotada amb una sessió de club a les sis del matí: totes dues poden ser memorables, però demanen eines diferents.

La lliçó de fons és clara: la música feta per artistes catalanes ja no necessita justificació geogràfica ni un gènere únic per ser rellevant. Cal seguir els seus llançaments, sí, però sobretot els directes, les col·laboracions i els girs inesperats. És allà on una escena deixa de ser una etiqueta i es converteix en moviment.