Cumbia, balada i rumba: els ritmes que es barregen amb el nou pop català

Durant una bona temporada, semblava que una cançó pop tenia dues opcions: córrer cap al beat urbà més eficient o disfressar-se d’himne de festival amb una samarreta de tirants imaginària. Ara, però, s’hi cola un altre paisatge sonor. Hi ha tornades que s’atreveixen a anar lentes, guitarres que no tenen por del balanceig i percussions que conviden a moure els malucs sense exigir una coreografia per a TikTok.

La cumbia, la balada i la rumba no són novetats absolutes als territoris de parla catalana. La gràcia del moment és una altra: aquests llenguatges poden tornar a aparèixer dins de propostes pop sense haver de fer de peça de museu, d’exotisme de postal ni de revetlla obligatòria. El nou mestissatge no necessita treure’s una foto amb barret de palla per existir.

El detonant és senzill i força revelador: en una conversa sobre un nou disc en castellà, una artista explicava que havia decidit enregistrar balades i cumbies perquè eren els estils que realment li venia de gust cantar, en lloc de perseguir únicament el reggaeton de moda. La idea és aplicable a qualsevol escena: la sinceritat artística no garanteix una bona cançó, però almenys evita que soni com un algoritme amb febre.

La balada torna quan la vulnerabilitat deixa de fer vergonya

La balada arrossega una reputació complicada. Per a alguns és territori de dramatisme amb cortines pesades; per a d’altres, un refugi per a melodies que necessiten respirar. La segona lectura és la interessant. Una balada no és només una cançó lenta: és una peça que deixa espai a la veu, al text i als silencis. I això, en una època de produccions sovint comprimides fins a l’asfíxia, és gairebé un gest punk.

En el pop català actual, recuperar aquesta actitud pot servir per parlar d’amor, desamor, amistat o precarietat emocional sense haver de convertir cada frase en un eslògan. Una bona balada no necessita fer discursos. Pot funcionar amb una imatge precisa, una melodia memorable i aquella esquerda a la interpretació que fa pensar que qui canta potser no se’n sortirà, però almenys ho explicarà amb afinació.

La referència a balades de finals dels anys seixanta que apareix al vídeo també apunta a una lliçó útil: mirar enrere no vol dir copiar la tapisseria sonora d’una altra dècada. Es pot recuperar la construcció melòdica, el pes de la lletra o la paciència de l’arranjament sense fabricar una peça que sembli destinada a sonar en un ascensor amb moqueta.

La cumbia: un ritme que no demana permís per entrar

La cumbia té una virtut que el pop més quadrat enveja: pot ser festiva i melancòlica alhora. El seu pols insistent no imposa una explosió; suggereix un moviment continu, de cintura, de plaça, de sala petita amb el terra una mica enganxós. Aquesta ambivalència la converteix en una aliada excel·lent per a cançons que volen ballar sense renunciar a dir alguna cosa.

Integrar-la en una peça catalana no hauria de consistir a posar-hi una percussió recognoscible i declarar el cas resolt. El ritme ha de dialogar amb la resta: amb una línia de baix que faci caminar la cançó, amb guitarres que no ocupin tot l’aire, amb sintetitzadors que aportin textura i, sobretot, amb una veu que entengui que el fraseig també balla.

La diferència entre influència i disfressa és l’escolta. Quan la cumbia s’utilitza com una etiqueta decorativa, dura el que dura la novetat. Quan entra en la manera d’escriure, d’arranjar i de deixar respirar la base rítmica, pot obrir un camp expressiu molt més ampli. I no cal convertir cada cançó en una lliçó de geografia musical per reconèixer d’on ve un ritme i tractar-lo amb respecte.

La rumba catalana ja coneix el camí del mestissatge

Si hi ha un llenguatge local acostumat a barrejar pulsió rítmica, guitarra, carrer i celebració, és la rumba catalana. La seva presència en aquest mapa no obliga ningú a reproduir fórmules clàssiques, però sí que recorda una cosa elemental: a casa nostra, el mestissatge musical no és una ocurrència sortida d’una reunió de màrqueting amb cafè de càpsula.

El diàleg entre rumba, cumbia i pop pot ser especialment fèrtil perquè comparteixen una vocació física. Totes tres entenen que el ritme no és un fons de pantalla, sinó una manera de conduir la cançó. Ara bé, cada llenguatge té els seus accents, les seves dinàmiques i la seva història. Barrejar no és batre ingredients fins que no es reconegui res; és trobar una tensió que faci que cada element mantingui caràcter.

Aquesta combinació també pot conversar amb la música urbana, amb l’electrònica suau, amb el folk o amb guitarres més aspres. El perill no és barrejar massa, sinó voler demostrar-ho tot en tres minuts. De vegades, una palmada ben posada fa més feina que set pistes de producció discutint entre elles.

Com detectar una barreja amb ànima i no un còctel de moda

No cal dur una llibreta de musicòleg a la butxaca per escoltar amb criteri. Hi ha algunes pistes que permeten distingir una cançó que integra influències d’una altra que només les exhibeix com qui penja plantes de plàstic al balcó:

• El ritme modifica la cançó: no apareix només al començament o al pont; condiciona el fraseig, la melodia i l’energia general.
• La veu troba el seu lloc: una balada necessita interpretació i una cumbia necessita elasticitat. Si la veu canta igual que damunt de qualsevol base, alguna cosa grinyola.
• L’arranjament deixa espai: el groove necessita aire. Omplir cada segon de sons és una manera molt cara de treure-li vida.
• La lletra no fa turisme musical: no cal acumular tòpics llatins, estiuencs o romàntics per justificar una influència rítmica.
• La cançó funciona despullada: si conserva tensió amb veu i instrument harmònic, hi ha material més enllà del truc de producció.

Una escena amb més d’un batec

El valor d’aquest retorn no és que la cumbia o la balada hagin de substituir res. El pop català no necessita una nova policia del bon gust que dictamini quin ritme toca aquesta temporada. Necessita cançons amb personalitat, artistes disposats a escoltar tradicions diverses i produccions que no confonguin actualitat amb uniformitat.

Que algú decideixi cantar balades perquè li escauen, o construir una cançó sobre un pols de cumbia perquè li dona una emoció concreta, és una notícia millor que qualsevol persecució de la tendència del mes. Hi ha espai per a la cançó de cambra, per al club, per a la guitarra rumbera i per al baix que entra tard però entra amb raó.

Potser aquesta és la gràcia del moment: la música en català pot mirar cap a molts llocs sense perdre l’accent propi. I si, de passada, ens deixa una tornada per cantar amb els ulls humits mentre el cos continua ballant, millor. La tristesa també té dret a portar bon ritme.